Aquesta magnifica carta va ser publicada pel Narcís al mur de la pàgina del Facebook dels Amics del Bon Pastor (la foto també prové del mateix lloc…). Un cop llegida ens va semblar un contingut ideal per la pàgina web del barri ja que parla de coses tan terrenals com l’amor cap a la pròpia mare i al barri.
En Narcís ens ha autoritzat a publicar-la a la nostra web.
Humit i Humil
Al barri dels mes orígens, humit i humil, a la llera del Besòs, encara, per sort hi tinc la mare.
Fa un any i mig , uns mesos desprès que morís mon pare, li van diagnosticar Alzheimer.
Tristament en aquest temps ha perdut autonomia, memòria i diferents facultats, però encara, el seu estat sortosament és estable. Això vol dir que la seva memòria emocional , encara és molt viva i lúcida, a cops clarivident.
Cada dia del món pregunta per mi, on dec ser-hi en aquell moment, si vindré a dinar, si passaré a veure-la. Recorda perfectament que quant era un nen llegia tbeos del Capitán Trueno, que encara els tinc, i jugava amb soldats medievals, que ella diu “indios de plàstic”, que també encara tinc…i que donava la tabarra amb la guitarra…
En altres aspectes té buits…
L’altre dia em va anomenar Josep, que era el nom del meu pare, a vegades quant la vaig a veure , al marxar, em diu que no torni tard…quant fa 20 anys que no visc amb ella, i si la truco i li dic que vindré a dinar em pregunta: que vols que et faci per menjar? Quant ja fa un any que no cuina per si sola.
Però a part d’això, algunes estones quant estic amb ella i amb la meva cosina, que és un àngel baixat del cel i és qui té cura d’ella, parlem i riem els tres, i sembla, màgicament, que en realitat no passa res, o no hi ha res que no sigui insalvable.
I quant entro al pis nou del patronat, el que li van adjudicar per viure 70 anys en una casa barata, aquella casa aristotèlica on vaig néixer jo del seu ventre, al veure’m somriu amb el més gran dels somriures, i a mi em complau com només la tendresa ho pot fer.
I quant li dono un petó perquè marxo, ella en dona tres molt efusius, perquè sap qui soc, i al veurem anar cap a la porta em diu: “ ves amb cuidadu” com sempre ho ha fet en els darrers 40 anys.
I, així, poc o molt, baixo les escales mig content encara, tot pensant que la seva memòria emocional és la més important de totes, i amb això em conformo, i que duri molts anys.
La tinc allà, al barri humit i humil, on hi són els meus orígens , a la llera del riu Besós.
A Bon Pastor.